PAU CASALS A LA CASA BLANCA

PAU CASALS A LA CASA BLANCA. C. Bolsi, violí; L. Puig i E. Wise, violoncel; A. Steinschaden i A. Ventura, piano

PROGRAMA

F. MENDELSSOHN: Trio en re menor per a violí, violoncel i piano, op. 49

Molto Allegro ed agitato

Andante con moto tranquillo

Scherzo: Leggiero e Vivace

Finale: Allegro assai appassionato

   

C. Bolsi, violí; E. Wise, violoncel; A. Steinschaden, piano

F. COUPERIN: Peces en concert per a violoncel i piano (Ar. P.Bazelaire)

Prelude 

Siciliène 

La Tromba 

Plainte 

Air de Diable

L. Puig, violoncel; A. Ventura, piano

R. SCHUMANN: Adagio i Allegro en La bemoll Major per violoncel i piano, Op. 70.

L. Puig, violoncel; A. Ventura, piano

...

Pau Casals havia assegurat que no tornaria a tocar mai més el violoncel en un país que reconegués la dictadura franquista i mantingué la seva creuada a favor de la pau al món des de l’exili. Tan sols va obviar aquesta afirmació per tocar a la casa de Beethoven (Bonn) i pel desè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans a les Nacions Unides (Nova York), l’any 1958. Però ho feu amb el convenciment que per a ell aquests indrets icònics no formaven part d’un país, sinó del món.

Després de rebre una invitació per tocar a la Casa Blanca el mestre vendrellenc va dubtar del que calia fer. I després de meditar-ho uns dies i creure que John F. Kennedy era un ferm defensor de la pau, la justícia i la democràcia, així com la gran esperança per evitar que esclatés la guerra freda, va acceptar l’oferiment i trencà el silenci musical que mantenia en protesta contra la dictadura. Això sí, remarcant que el sopar que es duria a terme no es faria en el seu honor, sinó en el del governador de Puerto Rico. El violoncel·lista va rebre fins a una vintena de cartes demanant que refusés la invitació i fins i tot alguns van amenaçar  d’impedir el concert, però Casals va complir la seva paraula.

Eren uns altres temps i això possibilitava que el president d’un país tan important escoltés els artistes i els gaudís. Casals i Kennedy s'admiraven i coincidien en la idea que les arts havien de ser respectades i apreciades. El violoncel·lista veia en el president americà el reflex dels seus ideals a favor de la llibertat i la democràcia. Eren dues fortes personalitats que es van asseure per parlar cinc minuts abans del concert i en van acabar sent gairebé cinquanta, on van sorgir els ideals que compartien. A la sortida la cara de Kennedy irradiava admiració i respecte pel mestre, mentre que aquest es mostrà il·lusionat, tot i saber, com li va dir Kennedy, que «no sempre els presidents poden fer tot el que voldrien».

Aquest concert, que es va dur a terme el 13 de novembre de l’any 1961 i que està enregistrat per a la discogràfica Sony, va ser un èxit, impactant un públic on no hi faltava l’elit cultural del país i va tenir un fort ressò mundial en un moment en que el món digital no existia. Fins i tot l’esposa de Kennedy demanà de tornar a veure un cop més el violoncel de Casals després del concert, dient «el que aquest instrument ens ha regalat aquesta nit ho recordarem tota la vida». Avui, i més de seixanta anys després, encara es valora la importància de la trobada entre Pau Casals i Kennedy.

Després d'un treball primerenc i un intent interromput el 1831-32, Mendelssohn va fer un gran avenç en aquest important gènere de música de cambra l'estiu de 1839 amb el Trio per piano en re menor op. 49, que havia de continuar sis anys més tard amb el Trio en Do menor Op. 66. En la publicació del primer trio, Schumann va aprofitar l'ocasió per descriure el compositor com el Mozart del segle XIX, amb la qual cosa òbviament al·ludia a la barreja d'elements estilístics clàssics i romàntics.

François Couperin fou un important compositor francès que tocava el clavicèmbal i l'orgue. Provenia d'una famosa família de músics i se’l coneixia amb el sobrenom de Couperin le Grand ("Couperin el Gran"). Va escriure Les Peces en Concert per a violoncel i piano que posteriorment van ser revisades pel  professor del Conservatori de París Paul Bazelaire, en la versió que sentirem avui. Aquesta mena de suite inclou cinc peces que tenen una dificultat progressiva.

El 1849 Schumann va escriure diverses obres de música de cambra per a instruments de vent i piano: Fantasies, Romances, etc. I en va oferir també una part

alternativa per a cordes. Per al seu Adagio i Allegro op. 70 escrit per trompa i piano, l’autor en va permetre la seva interpretació amb oboè, violí o violoncel. Clara Schumann deixà escrit al seu diari: La peça és esplèndida, fresca i apassionada, tal com m';agrada!; i fins i tot Schumann va admetre amb entusiasme que "s'havia divertit molt". Avui en sentirem la seva versió per a violoncel i piano en una obra que ens durà de la melangia de l’Adagi fins a la brillantor de l’Allegro.

En el concert a la Casa Blanca també es va poder escoltar el popular Cant dels Ocells, una obra que es convertí en un himne d'enyorança pel seu país i una esperança de tornar a Catalunya lliure de la dictadura, tal i com va explicar al president americà.

Avui Cervera podrà escoltar una rèplica d’aquest concert a càrrec del professorat del curs internacional de música, precisament quan es compliran els cinquanta anys de la mort del gran violoncel·lista i home de pau.

[Santi Riu]