PARÍS I PAU CASALS

PARÍS I PAU CASALS. A. Puig, viola; A. Øien, guitarra; J. Castellà, A. Steinschaden i A. Ventura, piano;  Ch. Farroni, flauta; E. Martínez, oboè; J. Fuster, clarinet; L. Magrí, fagot; C.Megías, trompeta.

PROGRAMA

F. POULENC: Sonata per a trompa, trompeta i trombó, op. 33

Allegro moderato. Grazioso

Andante. Très lent

Rondeau. Animé

I. Podgoreanu, trompa; C. Megías, trompeta; E. Sáez, trombó

E. GRANADOS: Dedicatoria, op. 1 (arr. M. Llobet)

E. GRANADOS: Dansa Andalusa, núm. 5

   

A. C. Øien, guitarra

D. MILHAUD: Quatre visages op. 238, per a viola i piano

La californienne

La wisconsinian

La bruxelloise

La parisienne

A. Puig, viola i A. Steinschaden, piano

J. VILAPRINYÓ: Temps d’havanera

Jordi Castellà, piano

F. POULENC: Sextet per a piano i quintet de vent, Op. 100

Allegro vivace

Divertimento: Andantino

Finale: Prestissimo

A. Ventura, piano; Ch. Farroni, flauta; E. Martínez, oboè; J. Fuster, clarinet; L. Magrí, fagot; I. Podgoreanu, trompa

...

Pau Casals va viure a París en diferents moments de la seva vida i resta immortalitzat a la capital francesa, ja que es va rebatejar la Rue de la France Mutualiste amb el seu nom. La ciutat de la llum va ser important pel mestre vendrellenc. De fet l´any 1899 Casals es presentà davant el gran director d´orquestra Charles Lamoureux aprofitant una carta de presentació del comte Morphy i la visita fou de vital importància, ja que després d’escoltar-lo aquest -que era invàlid- s’aixecà lentament i ben emocionat li digué: “Fill meu, vostè és un elegit”. Això li obrí la porta per actuar amb la seva orquestra. I de fet, amb el temps Casals es feu un nom a París, on es retrobà amb Camille Saint-Saëns i conegué els grans compositors del moment, des de Schönberg i Paderewski fins a Ravel i Fauré.

El concert d’avui ens permetrà conèixer la música de diferents compositors francesos importants, amb el contrapunt de dos compositors catalans. Mentre que el poderós i sovint líric so del quintet de metall és dels més coneguts dins dels grups de cambra, el repertori per a trio de metall és remarcable per la seva diversitat sonora, orquestració, timbre i en molts casos humor. La Sonata per a trompa, trompeta i trombó de Poulenc fou escrita l’any 1922. S’inicia amb un

Allegro tan graciós com imbuït d’un vigor juvenil, abans de passar a un Andante més malenconiós i cloure amb un animat Rondó. Aquí sorgeix un to burlesc cap a les melodies de tall clàssic i l’aparició de dissonàncies i harmonies aparentment errònies.

Dotat d’un sentit melòdic excepcionalment ric, Poulenc trobava amb una facilitat astoradora una melodia natural i seductora, que l’ajudava profundament en la seva escriptura vocal. El piano, potser l’altre instrument preferit de l’autor, era presentat sovint amb una escriptura brillant. Ho podrem copsar en aquesta ocasió amb el pianisme virtuós que demana el seu Sextet per a piano i vents, al costat de la forta càrrega emocional del quintet de vent i que servirà per presentar-nos una de les seves obres cambrístiques més brillants i reconegudes.

Granados emprengué el novembre de 1915 el seu viatge en direcció a Nova York amb motiu de l’estrena de l’òpera Goyecas. L’acompanyà el guitarrista Miquel

Llobet, ja que havia de dur a terme uns concerts abans d’aquesta important “première” i a més acabava d’incorporar al seu repertori les Danses espanyoles n. 5

i 10 del seu amic. Avui podrem sentir-ne la dansa n. 5, d’evident aroma andalusa i de rítmica sempre present, al costat de la Dedicatòria -pertanyent a Cuentos de la juventud i escrita per a piano-, que encara podem ubicar com a música de saló, en la transcripció que en feu per a la guitarra el mateix Miquel Llobet.

L’any 2002, any del centenari de la mort de mossèn Cinto Verdaguer, el poema “La fada de Roses” del seu Canigó va inspirar al pianista i compositor barceloní Jordi Vilaprinyó per a musicar-lo amb ritme d’havanera. Cal dir que el ritme dels versos i el deliciós paisatge marí hi van com anell al dit i que existeix també l’adaptació d’aquesta obra per a violoncel o viola i piano.

Darius Milhaud (1892-1974) va ser un prolífic compositor francès del segle XX que fou membre del grup conegut com “Els Sis” -al costat d’Auric, Poulenc, Honegger, Tailleferre i Durey. La música de cambra és un dels seus gèneres preferits. La seva invenció melòdica, sempre pura, lírica i profunda té un bon exemple en els Quatre visages -que podríem traduir com quatre rostres o quatre fisonomies- i on revela l'enginy en les seves divertides caracteritzacions de quatre dones: una californiana aparentment contenta, una conversa de Wisconsin, una criatura seriosa de Brussel·les i una parisenca vivaç. L’obra va ser dedicada al violista Germain Prévost.

[Santi Riu]