Scaramouche

Programa

Eugène Bozza (1905-1991) | Fantasia Italiana

Gioachino Rossini (1792-1868) / Iwan Müller (1786-1854) | Cavatina “Una voce poco fa…” Barber de Sevilla

Josep Fuster, clarinet. Astrid Steinschaden, piano

Emma Lou Diemer (1927) | Quartet

Josep-Anton Casado, trompeta. Ionut Podgoreanu, trompa. Eusebio Sáez, trombó. Astrid Steinschaden, piano

Astor Piazzola  ( 1921- 1992 ) / Vincenzo Celozzi | Oblivion 

 Josep-Anton Casado, trompeta, Ionut Podgoreanu, trompa. Eusebio Sáez, trombó. Astrid Steinschaden, piano

Ferenc Farkas (1905-2000) | Danses antigues hongareses

Intrada (Allegro Moderato)

Lassú [Slow Dance, Lento] Moderato, maestoso

Lapockás tánc [Danza della scapole, Shoulder Blade Dance]. Allegro quasi scherzo

Chorea. Moderato

Ugrós [Saltarello, Leaping Dance]. Allegro

Darius Milhaud (1892-1974) | Scaramouche

Vif

Modéré

Brazileira

Christian Farroni, flauta. Eduardo Martínez, oboè. Josep Fuster, clarinet. Ionut Podgoreanu, trompa. M. José Rielo, fagot. Albert Julià, saxòfon

...

Notes de mà

Un concert de música de cambra és sempre esperat en qualsevol festival de qualitat. I és que a més de la capacitat per cantar i expressar com a instrumentista s’hi afegeix aquesta capacitat de diàleg entre companys que resulta sempre molt revitalitzant.

Iniciarem la vetllada d’avui amb dues obres per a clarinet i piano ben diferents.  El compositor francès Eugène Bozza té un corpus d’obres on hi tenen cabuda ballets, òperes o bé obres simfòniques. Però se’l coneix especialment per les seves obres cambrístiques amb instruments de vent. I tal i com subratlla Paul Griffiths en el New Grove, la seva obra es caracteritza per la facilitat melòdica, l’elegància de la forma i l’interès constant del músic refinat per les possibilitats de l’instrument. I la Fantasia Italiana n’és un bell exemple.

El seguirà la Cavatina “Una voce poco fa...” del Barber de Sevilla rossinià en la transcripció d’Iwan Muller. Una obra que ens permetrà observar els trets quasi vocals de que és capaç el clarinet. I és que molts compositors han trobat en el seu timbre, registre mitjà i color un recurs ideal per crear obres de caràcter vocal. 

Nascuda a Kansas City, Emma Lou Diemer va estudiar a la Yale School of Music i a la Eastman School of Music, a més de de completar la formació a Brussel·les -amb una beca Fullbright- i a Tanglewood. És professora emèrita de la Universitat de Califòrnia on va ensenyar composició i teoria des de 1971 fins a 1991 i ha rebut diversos premis com a compositora. El seu Quartet per a trompeta, trompa, trombó i piano que escoltarem avui fou un encàrrec de John i Teresa Harbaugh i està dedicat al Borealis Brass Trio. Va ser escrit el febrer de 2001 i estrenat pel Laurel Brass a la Universitat Estatal de Frostburg, Maryland, el 22 de setembre de 2001. L'obra té una estructura A-B-A-B-A i està escrita amb una concepció romàntica i una naturalesa inquieta. Les seccions A són més ràpides, amb els metalls presentant motius melòdics i el piano proporcionant color i impuls rítmic. Les seccions B són més lentes i expressives.

El compositor i bandoneista argentí Astor Piazzolla és la figura més reconeguda com a renovador del tango, portant la música argentina a un altre nivell i aconseguint que la dualitat entre la música popular i la més acadèmica aconseguissin un punt de trobada.

Piazzolla introduí en el tango aspectes rítmics i harmònics que podrem sentir en Oblivion -que també aconseguí un punt de fama en ser inclosa en la banda sonora de la pel·lícula Enrico IV de Marco Bellocchio. L’obra va ser escrita mentre el compositor va residir a Nova York i està imbuïda de nostàlgia. 

Ferenc Farkas va ser compositor i professor al Conservatori de Budapest. Se sentia atret per l’estil i l’aire del folklore hongarès, característiques que es veuen perfectament reflectides en les Danses antigues hongareses. Una obra on s’hi inclouen danses del segle XVII, amb influències del barroc primerenc respecte a l’harmonia i el contrapunt.

Darius Milhaud és un dels compositors francesos associats amb l’avantguarda dels anys vint, amb una producció abundant que inclou tots els gèneres.

De fet Milhaud fou un dels primers a treballar la politonalitat o les tècniques aleatòries. Scaramouche és una suite en tres moviments que sorgeix d’un encàrrec de Ida Jankelevitch per un concert a l’Exposició Universal de París de 1937. L’obra es feu aviat molt popular. Per escriure-la el compositor va utilitzar música que ja havia utilitzat per acompanyar la comèdia de Molière Le Médecin Volant. La politonalitat és present en l’obra, essent també evident la influència de la música popular brasilera.

Santi Riu